EWN

Senat

2012-02-23T19:49:00.000+01:00

Carnaval

2012-02-23T17:52:00.000+01:00

Art

2012-02-23T17:51:00.000+01:00

Mani

2012-02-23T17:50:00.000+01:00

Trucada a l'enemic

2012-02-22T18:59:00.006+01:00

Grans tuits sobre la #PrimaveraValenciana

2012-02-22T18:59:00.005+01:00

- fred_SSC: la #primaveravalenciana está llena de capullos atizando a chavales que protestan por NO TENER CALEFACCIÓN EN SUS ESCUELAS.

- Toquero_theboss: La Policia de Valencia, en previsión de recibir en mayo miles de hordas invasoras por la final de la Copa del Rey, se entrena con niños.

- mimesacojea: Menos mal que el Estado de Derecho tiene herramientas para protegernos de los estudiantes de secundaria.

- dankirchner: Després d'acabar amb les descàrregues P2P, ara la poli, a València, es dedica a les càrregues PersonaXPersona

- listocomics: Molaría cerrar mañana todos los institutos en señal de protesta, pero aquí en Barcelona sólo cerramos los institutos cuando nieva un poco.

- gemmacabot: La policia apallissa adolescents d'Eso. I els professors no els podem aixecar el to de veu perquè no és pedagògic.

- jordievole: Pasado mañana es 23F. A ver si algún nostálgico le da por sacar a pasear los tanques por Valencia. #PrimaveraValenciana

- Llourinho: Pepe acaba de recibir una oferta de la policia valenciana.

- ladycafeina: Hijo, me llamaron del instituto para decirme que le pegaste a un niño +Mamá, es q se metió conmigo -Pero tú tienes 35 años y eres policía!!

- VegetaEnCatala: Si si, els nens valencians són innocents... doncs mireu el Kakarot, amb 12 anys segrestant noies i assassinant militars

- abelsutilo: A tu padre los han dejado en paro, a ti te llaman perroflauta y a tu hermano pequeño le dan palos porque sí. Preparaos, bebes españoles.

- JuanGomezJurado: Wert: "Los problemas no se resuelven con manifestaciones". Pues hoyga, yo recuerdo una contra el matrimonio homosexual en la q estaba usted.

- Listocomics: Pero los más confundidos son los alumnos valencianos, que al salir del insti en lugar de fumar porros encajan porrazos.

- jjSANCHOg: Pasear 150 policías un día cuesta 22.500€, llenar un deposito de gasoil para la calefacción cuesta 1500€ #PrimaveraValenciana

- qmikelbrothers: En Alemania, el periódico 'Die Welt' habla de "niños apaleados por pedir calefacción y libros" #primaveravalenciana

El saben aquell que diu...

2012-02-22T18:57:00.002+01:00

Fem memòria

2012-02-22T10:44:00.000+01:00

Tomàs Padró a l'Almanac
per Jordi Artigas

L’edició d’almanacs fou molt popular i estesa al llarg del segle XIX i també una part del XX, no hi havia diari ni publicació humorística que no n’edités almenys un l’any, solia aparèixer el desembre i era un variat calaix de sastre on apareixien caricatures, historietes, acudits, així com textos humorístics, previsions per a l’any nou, calendari, narracions curtes i moltes il.lustracions ja fossin dibuixos o fotos, que assoliren una gran popularitat i importants tiratges.

En Tomàs Padró fou un dels millors dibuixants catalans i de més gran personalitat d’aquell segle XIX, els seus dibuixos ompliren les pàgines de nombroses publicacions catalanes, d’Espanya i d’altres països com França, Alemanya i el Regne Unit. Revistes tan conegudes com “La Campana de Gràcia”, “L’Esquella de la Torratxa”, “La Llumanera de Nova York”, “Lo Noy de la mare”, “La Pubilla” i d’altres. Col.laborà almenys als almanacs o anuaris humorístics com “L’Any Nou”, “El Tiburón” i “Lo Xanguet”. Els dibuixos aquí publicats corresponen al primer d’aquests.

TOMÀS PADRÓ I PEDRET (Barcelona, 1840-1877) fou junt a Manuel Moliné el millor dibuixant costumista a l’estil del que Paul Gavarni feu a França. Padró, gran observador retratà a la gent del carrer de la seva època: el pagès, el firaire ambulant, el que mostrava la llanterna màgica, la peixatera, el pescador, així com les costums socials, fou notari de les habituds o fets desapareguts dels catalans d’aquella època…si no fos pels seus àgils i descriptius esbossos.

Padró, de família d’escultors, fou però, també pintor i com a dibuixant cultivà la historieta, de la que fou pioner. La il.lustració de l’actualitat per a revistes com “Le Monde Illustré” i “La Ilustración Española y Americana”. Caricaturista polític, dur fuet per a la corrupció dels polítics de la monarquia, son antològiques les que feu a tot color en les litografies per a l’inoblidable “La Flaca” on signava amb les enigmàtiques inicials “AºWº”.

“L’ANY NOU”

Amb aquest nom s’edità durant diversos anys la publicació “L’Any Nou. Almanach ilustrat”, pràcticament fet a quatre mans per Tomàs Padró –dibuixos- i textos de “Pau Bunyegas”, pseudònim de l’escriptor costumista Conrad Roure. Els dibuixos que es reprodueixen a EL WEB NEGRE son tots de l’almanac per a 1875. (1)

Padró i Bunyegas posaren fil a l’agulla i il.lustraren els 12 mesos de l’any amb dibuixos i textos al.lusius. El gener estava dedicat als emblanquinadors de parets que se situaven a La Rambla per a ser llogats i els versets deien: “Noy, no tinch de está glassat,/ si’l Montseny s’ha emblanquinat!”. Les pluges d’abril tenien aquest text: “Ja’s veu que som al Abril, / que cada gota’n val mil.” Una arrossada pel setembre a la muntanya deia: “Será mal fet y fumat, / peró es fet a Montserrat.” I pel novembre les castanyeres: “Ben calentas! Un cuartet / perqué’m fassin passá’l fret.” (Lectors, no doneu la culpa al corrector per aquesta ortografia tant especial, recordeu que al temps d’en Pitarra el català era asilvestrat i sense conèixer normatives.)

A una de les pàgines s’hi publicaren acudits com el de la venedora de la cansaladeria i els soldats castellans, aquests li demanen “manteca” i la mestressa diu que tant sols té llard, perquè ambdós ignoren que son dues denominacions per a una mateixa cosa. Una altra vinyeta ens recorda la mala costum de “passar la safata” per les ànimes del Purgatori”, per Sant Pancràs o per Santa Rita, costum durant la missa a les esglésies que ara deu haver desaparegut, suposo, perquè les esglésies catòliques solen estar buides…

De petit no m’explicava com redimonis els hi feien arribar aquells calers a les pobres “animes del Purgatori” que eren representades dins d’una olla amb flames. Uns pocs exemples d’alguns dibuixos d’en Padró, que malgrat que morí en plena joventut-maduresa –només tenia 37 anys- deixà una extensa obra, a la que retornaré més d’un cop.

NOTA
(1) “L’Any Nou. Almanach ilustrat”, llibreria d’Eudald Puig, any 2on., Barcelona, 1875.

PALLISSA ALS ESTUDIANTS VALENCIANS

2012-02-22T00:03:00.002+01:00

Estat del benestar

2012-02-21T14:04:00.001+01:00

CONGRES DEL PARTIT POPULAR

2012-02-20T18:12:00.001+01:00

Inconsistència Nacionalista 1 - Les llengües només serveixen per a comunicar-se

2012-02-20T18:01:00.000+01:00

FRANCO A LA NEVERA

2012-02-20T15:30:00.000+01:00

Fem memòria

2012-02-18T11:36:00.007+01:00

Darder el naturalista
per Jordi Artigas

Si als lectors us parlo de Francesc Darder, el nom no us ‘sonarà’ de res, en canvi si us dic que va ser el naturalista que portà a Barcelona l’ara conegut com a “negre de Banyoles” que fa uns pocs anys es convertí involuntàriament en un escàndol, fins que una comissió dirigida per un metge de color logrà que fos tret del Museu de Banyoles i que les seves despulles fossin retornades a la seva Àfrica nadiua, llavors us en recordareu de seguida

Però, qui fou Darder?. Francesc d’Asís Darder i Llimona (Barcelona, 1851-1917), fou un naturalista i veterinari. Creador del Parc Zoològic, del Museu Zootècnic, dels Laboratoris Ictigènics de Barcelona i Banyoles dedicats aquests darrers a la investigació de la fauna piscícola. Fou director del Parc Zoològic de la nostra ciutat, creador de l’original “Festa del Peix” dedicada a la repoblació de peixos als rius. (1)

Com podem veure, una part de la seva activitat es pot qualificar d’ecològica avant-la-lettre, i per la seva activitat pública fou força conegut a la seva època a cavall dels segles XIX i XX com ara ho ha estat el també naturalista Jordi Sabater Pi el descobridor del famós “Floquet de neu”.

Darder fou a més editor i escriptor especialitzat en temes animalístics. Edità la revista “El Zookeryx” (1876-1879) continuada per la “Revista Universal Ilustrada de Historia Natural”. I entre d’altres obres publicà “El Naturalista”, “La Triquina y la triquinosis en el hombre y los animales”, “Exterior del caballo”, “Sexo a voluntad”, “Catálogo ilustrado del Museo Darder” (de Banyoles).

Precisament el diari “El Barcelonés” publicà el 1888 una nota referent a la construcció del pavelló destinat a Museu d’Història Natural organitzat per Darder amb motiu de l’Exposició Universal, on es deia que “(…)Consta de dos grandes secciones (…)La sección de Antropología, Etnología y Frenología, comprenderá cráneos de razas humanas, mómias, cabezas momificadas y la notable preparación, única en el mundo, del ‘Betjuana’, cafre del África meridional. (…)”

Pocs anys abans, el 1885 el diari “La Renaixensa” informava en el curiós català de l’època que “Nos diu don Francisco Darder, que ha rebut destinantlo a son museu antropològich, un exemplar de un betjuanas, cafre que’s troba en l’Africa meridional. Lo senyor Darder té obert son gabinet d’historia natural tots los dijous y dissaptes en lo carrer de Mendizábal, número 19, baixos.” (2)

“EL ZOOKERYX”

Amb aquest curiós nom provinent del grec aquesta revista dedicada a la zoologia, zootècnia, caça, pesca, equitació i altres diversos temes relacionats.Comptava amb una
barroca capçalera, característica de la premsa del segle XIX, i estava il.lustrada amb gravats que a vegades anaven signats, per Labarta: el retrat del domador Bidel, o per Ferrer: el cavall Kisber, i altres.

“El Zookeryx” publicava també novel.les d’aventures, cròniques taurines, curses i concursos de cavalls, anuncis de vendes d’animals com gossos i coloms, així com curiositats com la l’anunci en un diari anglès que deia: “Se vende un mono, un gato y un loro, dirigirse a xxx que acabándose de casar, no tiene ya necesidad de dichos animales…”. Una de les novel.les publicades portava el suggestiu títol d’”El jinete sin cabeza” de Mayne-Reid. (3)

Darder, com hem vist, tenia el seu gabinet o lloc d’estudi al carrer Mendizábal, 19, (carrer que ara deu portar un altre nom que no he localitzat), i així s’anunciava a la premsa com per exemple a “El Barcelonés” del 18 novembre 1884 amb aquest text gens tranquilitzador: “Embalsamamiento humano, Procedimiento Darder (…) precio : por el embalsamamiento de un cadáver, de 500 a 1.000 pesetas. “

Si Darder hagués estat nord-americà o britànic en lloc de català, algú hagués fet ja una pel.lícula barrejant la ficció amb la realitat, alguns aspectes d’aquest naturalista i veterinari donarien prou substància i argument per a una acció localitzada a la Barcelona del XIX amb amb estètica “gòtica”, unes gotes de “gore” i ingredients de cinema de terror de la vella escola del “Nosferatu” de Murnau.

Quin millor escenari que un museu de ciències naturals com el que hi havia a l’edifici del parc de la Ciutadella?, recordeu, unes immenses vitrines amb animals dissecats de tota classe?, l’esquelet de la balena, àligues com a punt de volar, un òs que semblava a punt d’arrencar a córrer però que havia quedat immobilitzat per a l’eternitat…

El que segurament no s’hauria pensat mai Darder és, que més de cent anys després el seu nom tornaria a ser conegut gràcies al seu embalsamament del “negre de Banyoles”…

NOTES
(1) “Enciclopedia Universal Ilustrada Espasa”, vol. XVII, sense data.
“Diccionari Biogràfic Albertí”, vol. II, D-L, 1968.
(2) “Notícias de la Exposición”, “El Barcelonés” núm. 2267, 10 març 1888.
“La Renaixensa” núm. 2.476, 29 gener 1885.
(3) Terrorífica narració basada en una llegenda ambientada a la Nordamèrica del segle XVIII que Washington Irving recollí a “La llegenda de Sleepy Hollow”, i que Thomas Mayne Reid escrigué amb el títol d’”El genet sense cap”.

Dijous Gras

2012-02-17T11:49:00.000+01:00

Dijous Gras del Dijous Gras
pel GRAS

El dissabte 11 de febrer, havent dinat, en el moment més cru de l’hivern de pa sucat amb oli que estem vivint, un bon nombre de vivendes, comerços, oficines, tallers i altres institucions exemplars del barri del Poblenou de Barcelona, com ara la seu de la honorable i benvolguda Associació Cultural pel Foment de l’Humor i la Sàtira Els 4 Gags (la mare dels ous, és a dir, d’ El Web Negre) van inaugurar oficialment la rua no oficial del Carnestoltes quedant-se sense gas ciutat, que es deia. Vaja, que el proveïdor de gas els hi va tallar el subministrament (i no per manca de pagament). Això, en el millor dels casos, perquè d’altres no tenien ni gas, ni aigua, ni electricitat. Tot un panorama. O tota una premonició dels temps que han de venir.
Motiu del daltabaix? Sembla que gas i aigua, davant la imminent arribada de la senyora quaresma, van voler compartir promíscuament canonada, no se sap si per les retallades, parint una pasta llefiscosa, com un all-i-oli gens comestible. A partir d’aquell moment, la disbauxa més esbojarrada es va apoderar del barri. Van aparèixer en rua un munt de carrosses: policia, empreses de serveis de noms inversemblants, bombers, alguna ambulància, unitats mòbils de ràdios i televisions, periodistes... i un fotimer de brigades d’operaris, guarnits amb vestimentes i capells de tots colors i modalitats, s’afanyaven per aceres i cantonades foradant rases a tort i a dret, a corre-cuita, dia i nit, cada quinze metres, vint metres, amb un desfici inhabitual en aquesta mena de feines, acompanyats d’una engalanada tribu de badocs, aquesta sí habitual en aquests tipus d’esdeveniments, abillada per a la ocasió, això és, bons abrics i l’acompanyament de barrets, bufandes i guants.
Però, amics, en moments de crisi, i com s’afarten de repetir molts amb la butxaca plena i pocs maldecaps, això és, alguns polítics dels que encara piulen, patronals de tota mena, escoles de negocis, consultories de recol·locació, centenars de columnistes de suplements econòmics, vidents, mèdiums i altres estafadors habituals... en moments de crisi, deia, hem de ser optimistes (i aquesta secció, Dijous Gras, ho vol ser), creatius, innovadors, saber trobar l’oportunitat en la desgràcia, reinventar-nos (la mare que els va parir!) i hem de veure el mig got ple, que deia la iaia. De la crisi en sortirem més forts!, com aquell parell de dones que van passar de ser consultores de màrqueting a gallinaires a plaça. Així, doncs, tots aquells que no teniu un roc a la faixa, no patiu, que de tot això en traurem profit, vaja, que segur que algú en traurà profit.
Comencem: què ens ha dut al barri tot aquest sidral? Doncs, per un cantó, una reivindicació del nom del barri i dels seus habitats. El vell Poblenou de Barcelona torna a existir. Passa sempre que hi ha catàstrofes. Quan tot va bé, l’anomenen 22@, encara que no tingui massa a veure una cosa amb l’altre. Però des del dissabte 11 de febrer de 2012, els veïns del barri del Poblenou són el centre d’atenció de teles, ràdios i diaris, gaudint alguns privilegiats d’aquells cinc minuts de glòria promesos al quedar immortalitzats pels mitjans de comunicació (ens ho anunciem uns als altres telefònicament, que d’això sí que n’hi ha: “has vist al Josep Lluís a TV3?”, “i a la senyora Antònia a El Periódico?”, “doncs al meu veí l’han tret a La 1...”). I com estem immortalitzats? Doncs anant-nos a dutxar als serveis social improvisats, o a casa la filla uns, a la dels dels avis, altres; escalfant al microones els macarrons o el pollastre ja cuinats comprats fora del barri, o entrant en calor amb un aparell elèctric rovellat que ens ha deixat la veïna, mentre en altres llars es tornen a sentir el clic-clic per encendre les estufes de butà. Tot plegat ha produït la reviscolada de la companyonia indescriptible, un tornar a moments no tan vells però oblidats de vida en comú, de convivència en la mancança, de rituals de germanor desconeguts per les noves generacions.
A tall d’exemple, s’han produït escenes a la vida quotidianes que es creien sepultades en el temps: uns, ancians o nens, procurant-se la imprescindible higiene corporal a la manera dels gats fent servir pots i palanganes omplertes amb aigua escalfada al microones; altres, més agosarats, segurament per la manca també d’electricitat, posant el que s’ha de posar en remull al bidet amb aigua gelada (que, sabem de bona font, superat l’esglai inicial i algun crits d’intents dolor, es veu que vigoritza d’allò més i ets sents rejovenir cosa de no dir: no s’ha de confondre amb que et toquin els collons amb les mans fredes!); encara uns altres ficant-se al llit a qualsevol hora abillats amb mantes, bates i jerseis gruixuts per tal de treure’s el fred del damunt. En resum: un bon exemple exportable. Tot molt bonic, on vas a parar, inclosa la moderada queixa general, molt moderada, plena de resignació cristiana, que no arriba mai a la indignació. Els poblenovins, avesats a la vida dura, a les obres, a les eternes mancances de tots tipus, a veure-les passar sense que s’aturin, han demostrat que són un exemple de civilitat i bons sentiments que han de servir de cànon a altres comunitats en moment de crisi.
Més avantatges de la situació: ara que el barri és com un gran Emmental amb moltes rases i el president iranià ens vol deixar de vendre petroli, per què no aprofitem tots els forats fets de nou per buscar-hi l’or negre? Potser no en trobarem, però segur que ens toparem amb altres coses del més gran interès: tombes d’homínids o d’animals, petjades arqueològiques d’altres mil·lennis, potser xarxes de canonades desconegudes fins el moment (potser encara no desconeixem totes les que suposem!), qui sap si venerables despulles d’un vell sant per adorar, un tresor imaginari enterrat pels pirates... En fi, tot un món de noves oportunitats s’estén al nostre davant, bé, al nostre subsòl amb una combinació exponencial de possibilitats de fer negoci amb el turistes. Encara no hem calculat els beneficis de les operacions possibles, però segur que seran considerables.
Això si no ens decidim directament per aprofitar tots els forats per a inaugurar ben aviat un parc temàtic d’esports d’aventura, una pista americana pel temps d’oci del empleats de les empreses que encara queden per a jugar a fet i amagar, o dels excursionistes de l’Inserso, un camp de treball pels becaris arqueològics que busquen ruïnes romanes, gregues, cartagineses i àrabs, que de tot hi ha a la vinya del senyor... I ja que estem amb la vinya, què tal si anéssim directament a que l’Eurovegas s’aixequés aquí? Home, els fonaments ja estan fets. A partir d’aquí, sempre podrem fer una col·lecció de llibres i una sèrie de televisió.

Animals

2012-02-17T00:33:00.000+01:00

Mascarell alcaldable?

2012-02-15T10:45:00.002+01:00

Utilitat

2012-02-15T01:32:00.000+01:00

Fred

2012-02-14T17:32:00.002+01:00

Las Vegas

2012-02-14T17:31:00.002+01:00

El capità

2012-02-13T12:39:00.003+01:00

El capità del Costa Concòrdia va començar ahir a treballar de conductor d'autobús.

Cares noves

2012-02-10T11:42:00.001+01:00

Conductors Italians

2012-02-10T11:41:00.000+01:00

Tàpies

2012-02-08T17:34:00.000+01:00

Cavall

2012-02-08T13:12:00.000+01:00

Mobilitat sostenible

2012-02-08T11:43:00.000+01:00

A la cua de la Fundació

2012-02-07T17:38:00.000+01:00

Tàpies

2012-02-07T17:37:00.000+01:00

La Chacón

2012-02-07T14:19:00.003+01:00

nevades

2012-02-06T22:01:00.000+01:00

'Nou' secretari

2012-02-06T21:02:00.000+01:00

www.detres.blogspot.com

Fem memòria

2012-02-06T09:55:00.005+01:00

Fraga: ¡La calle es mía!
per Jordi Artigas

En ocasió de la mort del polític franquista Fraga Iribarne el recent passat 15 de gener, he vist que era l’ocasió de treure a la llum alguna caricatura d’aquest gran puntal de la dictadura. De seguida vaig mirar el meu arxiu per veure si al voltant de 1966 –any de la llei de Premsa o Llei Fraga- trobava algún acudit o caricatura d’alguns dels pocs dibuixants de premsa que començaren a caricaturitzar a ministres i polítics del Régimen.
Cal recordar que fins a aquest “desglaç” tímid, però, estava terminantment prohibit fer-ne, i era tabú del tot fer-ne al Caudillo, com explico en el meu llibre inèdit “Caricatures Franquíssimes” que si el destí no es torça i l’editor es decideix…es publicarà algún dia…

Però no, caricatures contemporànies de Fraga, no n’he trobat fins ara, malgrat que tant Quesada a Madrid, com Alfonso Cerón a Barcelona foren els iniciadors del retorn
-suau- de la caricatura política en plena dictadura. En el cas de Cerón les publicà sobretot al “Diario de Barcelona” i al setmanari “Mundo”.

En canvi a Madrid han dit que “la primera caricatura publicada de un político en ejercicio” fou deguda a Julio Cebrián on apareix Fraga amb el “bebé” de la Llei de Premsa, era la portada de “La Codorniz” núm. 1255 del 5 desembre 1965. El text pertany a l’obra “La Codorniz: Antología (…)” ( 1 )

Per publicar aquí a EL WEB NEGRE he hagut d’acudir a les que feren dos dibuixants residents a França: el francès d’origen espanyol César i l’argentí Cattolica.

CÉSAR I CATTOLICA

Ambdós dibuixos foren publicats per les Ediciones Ruedo Ibérico de París el 1966. Els que no recordeu que fou Ruedo Ibérico consulteu el meu article : EWN núm. 17, 4 març 2010, i també la web oficial: www.ruedoiberico.org

Es tractava de l’obra “Horizonte español” que presentava un acurat estudi del panorama socio-polític de l’Estat espanyol en aquella època, aquest volum i altres obres, algunes de les quals obtingueren gran èxit, tant sols es podien comprar a França o Andorra, o sinó clandestinament i sotamà en alguna llibreria sospitosa.

César caricaturitzà en aquesta il.lustració que denominà “El Movimiento”, al Caudillo,
al ministre de l’Opus Alberto Ullastres i a Manuel Fraga Iribarne, ministre de Informació i Turisme amb els morros convertits en un megàfon, observeu amb detall aquest mordaç dibuix i veureu com retratà César aquell franquisme al que Fraga volgué aplicar-li un lifting embellidor per a que no es fessin visibles les veritables cicatrius i arrugues de la dictadura.

César García (Madrid, 1920-París, 1964) que signà sempre com “César” fou un dels millors dibuixants de premsa i de l’humorisme gràfic del panorama francès. De família d’exiliats, s’establí definitivament a París des de 1948 però havia publicat ja des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial l’any 1945, fent-ho al llarg de la seva carrera a més de 25 publicacions en les dècades dels anys 40, 50 i 60. Col.laborant per exemple al “Dico Canard” entre 1957 i 1964, i a “Bizarre” entre 1961 i 1964, any de la seva mort. La revista “Satírix” el juny de 1973 li dedicà un homenatge publicant-li un número monogràfic.

En canvi al seu país d’origen a penes fou conegut, amb l’excepció d’haver publicat aquest i altres dibuixos a les publicacions –clandestines i prohibides aquí- d’El Ruedo Ibérico. ( 2 )

Potser més irònic fou el segon dibuix, el de Cattolica, publicat a la mateixa obra, on ens presenta a un “Paco” (Franco) i a un “Manolo” (Fraga), on no es necessiten paraules: Fraga li respón a “Paco” que referint-se al símbol de la Falange –el yugo y las flechas- és millor substituir les punxes de les fletxes per unes arrodonides flors…, no calen més comentaris.

Héctor Cattolica (Bragado, Buenos Aires, Argentina, 1933-París, 1993), encara fou menys conegut al nostre país. Residí des de 1959 a París i a més de dedicar-se a l’humor gràfic es mogué també en els camps de la literatura, l’arquitectura i el disseny gràfic.

Artista gràfic molt compromès amb la política d’esquerres, dissenyà cartells que es feren populars durant la revolució del Maig francès de 1968. En 1963 dissenyà els primers llibres del dibuixant Joaquín Lavado “Quino” (autor de Mafalda), en la mateixa dècada publicà als “CRI-Cuadernos de Ruedo Ibérico”, i en els darrers deu anys de la seva vida il.lustrà les portades de la revista “NI” (New Internationalist) d’Oxford, Anglaterra,que tractava temes relacionats amb la injustícia, la pobresa i les diferències socials al món.

EL DESCENS DE FRAGA ALS INFERNS

No faré aquí una biografia d’en Fragasaurio, tant sols uns apunts d’algunes opinions que tinc d’ell. S’ha de dir que he sentit vergonya aliena llegir alguns titulars de diaris enaltint a Fraga quasi com si fos un demòcrata de pro referint-se a que fou un dels “pares” de la Constitució de 1978 oblidant com durant tota la seva vida estigué al servei d’una de les dictadures més velles d’Europa.

El record més viu que tinc és de l’any 1964, fou aquell any el de la campanya “25 Años de paz”, l’artífex principal de la qual fou Fraga, que dos anys abans, en 1962, havia estat nomenat ministre d’Informació i Turisme. La meva família vivíem llavors a Castelló, al País Valencià i recordo com va ser d'aclaparadora aquella campanya que amb l’excusa dels 25 anys de finalització de la Guerra Civil, s'estengué per tot el país: publicitat a tanques, cartells, al noticiari “NO-DO”, spots publicitaris al cinema i la TV, octavetes, recordo que inclús en van arribar a imprimir en català, o “lengua vernácula” com deien ells. A Barcelona inclús es van arribar a instal.lar dos gegantins retrats de Franco a la plaça Catalunya i a la plaça Calvo Sotelo (avui Francesc Macià).

També s’imprimí una extensa sèrie filatèlica dels “25 Años de paz” (dels cementiris),
i també noves monedes. Tot això per tal de demostrar al món com n’era de bo el Régimen i com s’havia democratitzat, si fins i tot s’havíen fet referèndums amb resultats positius en un 99’9 % per al dictador!, però tots sabíem que encara que la mona es vesteixi de seda…

Se'm va ocórrer de col.leccionar aquella paperassa, pensant que en un futur serien un bon testimoni, però, ai las! la meva mare ho va trobar i ho va engegar tot a la brossa.
El 1969 encara em va agafar a Castelló, acabant el batxillerat d’aquell any recordo que com a conseqüència del procés de Burgos el govern declarà un infaust “estado de excepción”. Crec que anteriorment al 69 encara tinc fixades a la memòria, una visita del dictador a la capital de la Plana, com un exèrcit de la patuleia franquista : guàrdia de Franco, grisos, policía secreta…, travessava veloçment el parc Ribalta per tal d’agafar el primer tren cap a Madrid…, sembla un malson.

“¡ESPAÑA ES DIFERENTE!”

A partir de 1962 quan Fraga fou nomenat ministre d’Informació i Turisme s’endegaren grans campanyes dirigides a atreure el turisme internacional, l’slogan més conegut d’una d’aquestes campanyes fou la d’”Spain is different!”, per cert un lema que no fou original doncs està documentat que l’usà en un acudit antifranquista el dibuixant David Santsalvador a una “L’Esquella de la Torratxa” de l’època de la guerra.

El 1966 es presentà una nova Llei de Premsa, coneguda com la Llei Fraga que aixecà
gans espectatives després decebudes doncs suposava la supressió de la censura prèvia, en efecte això provocà per primer cop una certa llibertat de premsa, però l’enganyifa es descobrí aviat doncs el ministeri tenia la potestat que un cop publicats el diari, la revista, el llibre o el disc, aquests fossin segrestats judicialment i multats. Així caigueren nombrosíssimes publicacions com els cassos de les revistes humorístiques “El Papus” i “Por Favor”, per parlar tant sols de dues.

Una altra de les frases que feu famoses l’il.lustre feixista fou aquella de “¡La calle es mía!” pronunciada en la transició l’any 1976, després dels greus incidents del desallotjament de la catedral de Vitoria-Gasteiz on moriren diversos treballadors pels trets de la policía armada. Evidentment els ciutadans no podíem ni disposar de l’espai públic del carrer.

En fi, Fraga fou l’exemple perfecte, l’arquetip, del transformisme polític que practicà el Régimen franquista, amb gran èxit doncs durà quasi 40 anys, el camaleonisme i canvi de camisa al color adequat de cada temps sense la més mínima vergonya i amb tot el cinisme que han fet que Fraga, el ministre de Franco, hagi acabat els seus dies sent senador al parlament de la Democràcia (descafeïnada, això sí.)

Pàgines recomanades que parlen del “Fragasaurio”:
www.revoltaglobal.cat/article4239html (Mor al llit, impunement, Manuel Fraga, icona del franquisme i responsable dels assassinats de Gasteiz.
www.cancioneros.com (Manuel Fraga. En la muerte de un asesino de razones y de vidas)

NOTES
( 1 ) “La Codorniz: Antología 1941-1978”, Pròleg d’Antonio Mingote i epíleg de Chumy Chúmez, Madrid, 2011.
( 2 ) “Horizonte español 1966”, vol. II, article “Nueva realidad: nueva prensa”, Ediciones Ruedo Ibérico, París, 1966.

El Web Negre de Babel

2012-02-03T21:33:00.000+01:00

Spanair

2012-02-03T10:39:00.000+01:00

Univers paral·lel

2012-02-03T10:38:00.000+01:00

A l'ONU

2012-02-03T10:37:00.000+01:00

Fred

2012-02-02T13:43:00.000+01:00

Càmares

2012-02-02T13:42:00.000+01:00

La Chacon de campanya

2012-01-27T10:07:00.000+01:00

Sopa

2012-01-27T10:06:00.000+01:00

UNA DE JUDICIS

2012-01-26T23:22:00.000+01:00

Màrtir

2012-01-26T18:33:00.000+01:00

www.detres.blogspot.com

Professionals

2012-01-24T18:57:00.002+01:00

Noos

2012-01-24T12:54:00.000+01:00

Sobre el tancament de Megaupload

2012-01-24T11:45:00.001+01:00

Ximpleria gràfica

2012-01-24T11:44:00.000+01:00

Pa negre, negre

2012-01-24T11:43:00.000+01:00

Fem Memòria

2012-01-24T09:50:00.000+01:00

Picasso, il.lustrador de diaris
per Jordi Artigas

Quan el jove Pablo Ruiz Picasso era pràcticament un desconegut i encara estava llaurant la seva futura fama, publicà almenys dos dibuixos encàrrec a la premsa de Barcelona. Era l’any 1902 i el diari El Liberal publicà dues il.lustracions, no n’he trobat més, el 5 i el 16 d’octubre de 1902.

El dibuix del 5 d’octubre, ocupà com podem veure, tota la portada i il.lustrava el comentari “Barcelona triunfante” que es referia a les recents passades festes de la Mercè que aquell anys van ser re-instaurades amb gran èxit per l’Ajuntament de la ciutat. En el dibuix veiem una gran aglomeració de públic que veu la desfilada dels gegants, els timbalers, les carrosses…, al fons la silueta del castell de Montjuïc i a primera fila una jove mare amb dos nens que s’apressen cap a la festa…

¿Com recorda aquesta figura prima i esvelta les seves pintures de l’anomenada època blava contemporània d’aquest gravat!, una època entre 1901 i 1904 que descrivia els desemparats de la societat. Picasso que deuria conèixer bé aquella Barcelona sabia bé les dues cares de la ciutat, la dels farts i la dels que patien gana.

UNA DOSI D’OPTIMISME

L’autor del comentari que acompanyava el dibuix de Picasso expressava l’ànsia d’optimisme que li era imprescindible per a sobreviure a aquella Barcelona plena de convulsions socials, amb la injustícia social a flor de pell. La nota acabava així: “Esta es, de cuerpo entero, la gran Barcelona, la Barcelona de los festejos, la Barcelona de la democracia, que se ha consolado de la relativa obscuridad de la aristocrática calle de Fernando VII (ara Ferran) –obscuridad impuesta por el nombre,- presenciando en la calle democrática de Poniente, (ara de Joaquín Costa) entre oleadas de luz eléctrica, los regocijos populares; que, idealista y positivista a la vez, ha dado con los festejos que terminan, trabajo al obrero, dinero al comercio y la indústria y cultura a las masas; y que democrática antes de todo, ha preferido en esta ocasión, antes de celebrar la coronación ajena, coronarse a si propia. “

SOROLL DE SABRES

Haureu endevinat que el diari El Liberal que es publicà entre 1901 i 1936 era republicà i progressista i es publicava a la vegada en vàries edicions de ciutats de l’Estat espanyol. Dedicava una gran atenció a la política, als sindicats i a l’efervescència obrera i social, tant és així que tenia una secció fixa dedicada a les vagues i altres convulsions socials del proletariat català i que s’anomenava “Agitación obrera”.

El seu públic deuria ser en part l’obrer il.lustrat, doncs també dedicava atenció a la crònica negra o de successos com fòren els cassos coneguts com l’”Enterrada en vida o la segrestada de Sant Gervasi” (Juliol 1902) i el “Crim del carrer Portaferrissa” (abril 1902). Títols adequats per a les populars novel.les “per entregues” d’aquella època.

I com no, almenys en 1902-1903 disposava de tres dibuixants de premsa “fixos”, en Robert, en Llorenç Brunet i l’Apel.les Mestres que s’alternàven a les portades diàries. Possiblement els dos dibuixos de Robert que aquí es reprodueixen no s'havien tret a la llum des d’aquell llunyà 1902.

Amb el títol d’”El juego de siempre” es publicaren a la portada i pàgina 2 del diari del 17 d’octubre de 1902, en el primer es veu a un militar sense rostre que desenveina un sabre i al segon un polític que porta escrit al bastó “Garantías”(Constitucionals), esta clar, Robert s’atrevia a parlar de que se sentia “soroll de sabres”. Quan l’obtusa política de la monarquia borbònica veia que la qüestió obrera, o la catalanista creixien o l’economia anava pel terra, catacrac!!, cop de sabre… D’això s’en diu política de l’estruç, molt corrent a casa nostra abans i …

I en efecte, la situació no era plàcida en aquella Barcelona de primeries del segle XX.
Pocs dies després de la publicació del primer dibuix de Picasso, concretament el 13 d’octubre El Liberal publicà dos bàndols del Capità General de Catalunya cessant l’Estat de guerra però continuant la suspensió de garanties constitucionals. Quedaven dins la jurisdicció de guerra o militar temes tan “perillosos” com les cançons i peces musicals, i com no, també la premsa i la severa censura.

I el 16 d’octubre es publicà el segon dibuix de Picasso, es tractava d’un retrat del pintor Junyer-Vidal amb motiu d’un comentari a una exposició a la Sala Parés.

futur?

2012-01-23T05:18:00.002+01:00

Per preguntar...

2012-01-20T20:39:00.002+01:00

www.detres.blogspot.com

Iñaki

2012-01-20T18:54:00.000+01:00

Nor Fraga

2012-01-20T11:50:00.000+01:00

Sentiments oposats

2012-01-19T22:31:00.000+01:00

SALUT decideix

2012-01-19T19:00:00.000+01:00

El pare de la criatura...

2012-01-18T22:30:00.002+01:00

Racisme?

2012-01-18T22:29:00.000+01:00

Crisi?

2012-01-18T19:46:00.000+01:00

Gastronomia impossible

2012-01-18T18:00:00.001+01:00

Gastronomia impossible
Per Sergi Fidalgo

Salsitxes de Frankfurt. Cap II, les marques

No tenim un duro. Venen a sopar sis amics. Què fem? Preguntem al tarot de Sandro Rey si ens tocarà aquesta nit la Primitiva o la Bonoloto? Norrrrrrrrrrr!... anem a la guardiola, escurem els dos euros i vint-i-set euros que trobem i comprem al DIA de la cantonada un pot de tomàquet triturat, un paquet de spaghettis i la super oferta de salsitxes frankfurt de marca blanca. I tots sopeu. I no està tan mal. I feu la digestió sense massa problemes. I al dia següent comenteu com era de cutre el menú. Però no va quedar res a cap plat.

Ah, les virtuts dels mega-packs de salsitxes DIA: sigui les mini de tota la vida, o les Viena, per menys de mig euro el paquet sortireu del pas. Això sí: molta mostassa, molt ketchup o molts macarrons. El que sigui que dissimuli la textura i el sabor, o començareu a preguntar-vos del perquè del preu tan competitiu...

Les Viena Hacendado de Mercadona (1,12 eur dos paquets) són una mica més presentables, tenen una textura més agradable, un cert aroma a salsitxa fumada i un millor sabor. Aquestes les podeu donar a la vostra família, reserveu les DIA pels amics que vinguin a veure el futbol a casa.

Si sabeu aprofitar les ofertes (quan no estan rebaixades al LIDL, les podeu trobar a millor preu al DIA, Condis o Caprabo-Eroski per uns noranta-cinc cèntims el paquet, encara que us poden obligar a comprar dos), les que tenen una bona relació qualitat-preu són les Oscar Mayer Wieners Classic (les 'normals'). Tenen un bon sabor, no fa falta untar-les amb tones de mostassa perquè siguin aptes pel consum humà.

De les salsitxes 'pijes' tipus Max Zander ja en parlarem més endavant, quan passi la cuesta de gener, la de febrer i la del novembre...

Futur

2012-01-18T17:48:00.000+01:00

Els contes de la guerra

2012-01-17T20:16:00.000+01:00

Un joc d'ous

2012-01-17T14:40:00.000+01:00

Sorpresa!

2012-01-17T01:19:00.000+01:00

Carrillo Wins

2012-01-16T20:15:00.000+01:00

contubernios

2012-01-16T19:42:00.000+01:00

Fraga

2012-01-16T14:38:00.000+01:00

La mort d'en Fraga

2012-01-16T14:37:00.004+01:00

Krisis Khan

2012-01-16T14:36:00.000+01:00

Duran

2012-01-15T19:30:00.000+01:00

Acords

2012-01-13T17:23:00.000+01:00

dignitat

2012-01-13T16:18:00.000+01:00

Raons

2012-01-13T09:57:00.000+01:00

Generació Ni-Ni

2012-01-13T00:38:00.000+01:00

Suports

2012-01-13T00:32:00.000+01:00

PSOEades

2012-01-13T00:31:00.001+01:00

El gendre dels Reis... mags

2012-01-13T00:28:00.001+01:00

Política penitenciària

2012-01-13T00:27:00.000+01:00

L'Any nou

2012-01-13T00:26:00.000+01:00

Canvi d'ofici

2012-01-13T00:25:00.000+01:00

Nes... eso

2012-01-13T00:24:00.000+01:00

Des d'allà fora

2012-01-11T18:05:00.000+01:00

Gastronomia impossible

2012-01-11T18:00:00.000+01:00

Gastronomia impossible
Per Sergi Fidalgo

Salsitxes de Frankfurt. Cap I, els bars

Els "frankfurts" són la Coca-cola dels entrepans. Quan no saps que demanar en un bar, la salsitxa de sabor incomparable, i composició desconeguda, és un número guanyador. Com que he patit durant els 43 anys de la meva wonderful life un bon nombre de decepcions després de cridar "un frankfurt!" a un cambrer amb escuradents a la boca, seré un bon minyó i parlaré del meu top-3 particular.

TOP 3. Don Bratwurst, 'el alemán' (Pg. Fabra i Puig, 374. Barcelona).
Decoració curiosa, un amo peculiar i unes cambreres dignes del somni d'un adolescent fan de la saga Porky's. Però el millor són les seves salsitxes. Jo sóc un clàssic i recomano el frankfurt, però tota la carta és més que interessant. Deixeu-vos guiar per les cambreres o el top-star del local. No és econòmic, però per 15 euros surts ben satisfet.

TOP 2. Frankfurt Pedralbes (Jordi Girona, 4. Barcelona)
Està sempre petat de gent, els cambrers van a saco i està sobrevalorat, ja que les seves salsitxes (de la marca Vallès) són les mateixes que podeu trobar a un bon nombre de locals de Barcelona i rodalies. No és car, però per atipar-te necessites dos o tres bocates. Però li tinc molt carinyu perquè aquí vaig aprendre a estimar els frankfurts, així que sempre estarà al meu Olimp particular.

TOP 1. Alt Heidelberg (Ronda Universitat, 5. Barcelona)
El Fernando Esteso dels 'frankfurts' barcelonins. El Luis Aguilé de les salsitxeries. El millor. El més incomparable. Fabuloso. Esplendido. Soberano. La Ronda Universitat s'il·lumina cada cop que un comensal ataca un entrepà. Salsitxes de veritat servides per cambrers uniformats com si fóssim a la postguerra. Però la teca és bona, no d'estraperlo.

Hivern

2012-01-11T17:52:00.002+01:00

Creixement

2012-01-11T17:51:00.000+01:00

Fem Memòria

2012-01-10T08:19:00.000+01:00

Els "Bonzos incordiantes"
per Jordi Artigas

Durant els quasi 40 anys que durà la terrible dictadura franquista l'Església catòlica fou la principal aliada del “Régimen”, declarà que la Guerra Civil era una “Cruzada” anti-roja, rebia a les catedrals als dictador amb bafarades d’incens i “bajo palio” i les monedes amb la seva efigie portaven l’inscripció “Franco, Caudillo de España por la G.(racia) de Dios”…

Però heus ací, que a tot arreu hi han ovelles negres o descarriades, com per exemple les del corral d’EL WEB NEGRE, i pel maig de 1966 –ara en fa 45 anys- es produí la primera manifestació de capellans que protestava en lloc d’alabar, i ja se sap la dita: “qui protesta se la resta”, quina gosadia renegar del “nazionalcatolicismo”!.

L’autor del qualificatiu fou l’escriptor Ignacio Agustí, destacat intel.lectual franquista, conegut especialment per la seva novel.la “Mariona Rebull” on retratà una burgesia catalana angelical comtemporània de la bomba del Liceu, al costat d’obrers que eren tots uns terroristes. Agustí escrigué un indignadíssim article on qualificà els capellans protestataris com a “bonzos incordiantes”. L’home es deuria inspirar molt segurament en les escenes dels bonzes budistes que s’autoinmolàven calant-se foc en protesta per la guerra del Vietnam, contemporània d’aquests fets.

130 CAPELLANS ESTOMACATS

El diari El Periódico de Catalunya publicà un reportatge molt documentat sobre aquests fets, el 12 de maig de 1991 que signava Antoni Ribas (potser el cineasta?), que a més reproduïa una foto dels capellans sortint de la catedral que publicà Stern d’Hamburg, i un parell d’acudits sobre aquests fets, un del dibuixant Leffel publicat a Le Canard Enchaîné en data no determinada, i el segon de Tísner (Avel.li Artís) que es prohibí publicar a El Correo Catalán. ( 1 )

El dibuix de Leffel ens retrata a un guàrdia civil que parla a un panxut “Caudillo” tot arrossegant a un capellà acabat d’estomacar, el diari no reproduïa el text de l’acudit. I el de Tísner retratava a dos capellans amb sotana, pitet i barret que corríen tot arromantgant-se-la i dient l’un a l’altre: “¿Entiendes, ahora, por qué pedimos el ‘clergyman’?”, l’acudit era ben innocent i aixís i tot malgrat la nova Llei de Premsa no es deixà publicar…

Jean Leffel (Ginebra, Suïssa, 1918 – 2001), era un conegut i popular dibuixant de premsa que publicà tant en mitjans de la premsa francòfona suïssa com francesa i també en la d’expressió alemanya, publicant a Nebelspalter –revista degana de l’humor suís- i durant 20 anys (de 1964 a 1982) al cèlebre setmanari francès Le Canard Enchaîné, entre d’altres diaris com La Tribune de Genève o el Neue Zürcher Zeitung.

Leffel, amb qui vaig arribar a cartejar-me breument en els anys ’90, va ser el creador de les millors caricatures ridiculitzadores del dictador que podia publicar lliurement al seu democràtic país mentre aquí estàvem engabiats.

“COMUNISTAS DISFRAZADOS”

Però, per què es vàren manifestar aquests 130 capellans?. El reportatge d’El Periódico ho explicà amb detall en ocasió de la publicació d’un llibre de Joan Crexell, periodista i investigador que l’any següent (1992) publicà sobre aquests fets dels “bonzos incordiantes”. ( 2 )

Aquell 11 de maig de 1966, aquests 130 capellans –entre diocesans i regulars- es concentraren al migdia a la catedral de Barcelona per a dirigir-se pacificament a lliurar una carta de protesta pels maltractes soferts a mans de la policia –els “grisos”- per un estudiant d’enginyeria que es deia Joaquim Boix Lluch, detingut pocs dies abans, aquesta carta de protesta havia de ser entregada a la ‘Jefatura Superior de Policía’ de Via Laietana, la carta anava dirigida a Antonio Juan Creix, inspector en cap de la temuda ‘Brigada de Investigación Social’ i reputat torturador franquista.

Allà fòren rebuts amb tota classe d’improperis, insults, agressions i pallisses. Entre els insults que Crexell va documentar hi han els següents: “sacos de carbón”, “maricones”, “perros”, “comunistas disfrazados”, “panda de maricones con sotana”, “cabrones”, ( 4 )“cerdos”, etc. Entre aquests clergues els més coneguts fòren Josep Dalmau, el caputxí Jordi Llimona, Ricard Pedrals i Antoni Totosaus.

La reacció oficial fou també furibunda, el “telediario” d’aquell 11 de maig va barrejar la crema de convents dels anys ’30 amb la manifestació, la conferència Episcopal la condemnà, el bisbe Modrego (que fou procurador a les Corts franquistes) es rentà les mans com Pilat, i l’escàndol internacional fou majúscul. Amb aquest fet a l’igual que la campanya “Volem bisbes catalans” els clergues catalans volien demostrar que no tota l’Església recolzava la dictadura, però, ai!, aquella sola flor no va fer estiu…!

NOTES
(1) Ribas, Antoni. “Hace 25 años de la “mani” de curas”
El Periódico, 12 maig 1991.
(2) Crexell, Joan . “La manifestació de capellans de 1966”
Publicacions de l’Abadioa de Montserrat, Barcelona, 1992.

El pressupost

2012-01-05T00:37:00.000+01:00

Fem Memòria

2012-01-04T09:07:00.002+01:00

L'obra d'Steinberg a Barcelona
per Jordi Artigas

Fins al 28 de gener hi ha temps per veure l’exposició de dibuixos de l’humorista i il.lustrador nord-americà SAUL STEINBERG a la galeria A/34 del carrer d’Aribau núm. 34 de Barcelona..

Saul Steinberg (Romania, 1914- Nova York, 1999), ha estat un dels caricaturistes, humoristes gràfics i il.lustradors que més han influït en l’estètica en aquests camps en tot el segle XX, sobretot en el terreny de la premsa i també en el disseny gràfic, i en especial a través del periòdic The New Yorker a partir dels primers anys 40 del segle passat.

Barcelona no ha estat de sort en poder admirar en exposicions de museus o galeries d’art l’obra d’Steinberg, del qual no recordo cap exposició important en els darrers anys. Els catalans ens hem hagut de acontentar amb els nombrosos llibres publicats a l’estranger importats per les llibreries especialitzades i també amb alguns escadussers articles sobre la seva obra, en especial els publicats al setmanari barceloní “Revista” en els anys ’50. ( 1 )

PERIPÈCIES D’STEINBERG

Encara que Steinberg va néixer en una petita població de Romania propera a Bucarest -Râmnicu Sârat- precisament en l’any en que s’inicià la 1ª Guerra Mundial, la major part de la seva vida transcorregué, primer a Itàlia i després als EUA. Estudià psicologia i sociologia a la Universitat de Bucarest i arquitectura a la de Milà, cal saber això per tal d’entendre millor la seva obra futura on apareixeran grans paisatges arquitectònics amb perspectives infinites com les del pintor Chirico.

Fou a Itàlia on començà a publicar els seus particulars dibuixos humorístics sense paraules, es pot ben dir que els personatges i les situacions creades per Steinberg “parlen soles”. Allà publica a setmanaris humorístics com Bertoldo i Settebello al costat d’altres artistes amics com Manzoni, Mondaini i Giovanni Mosca. Però el feixisme mussolinià li feu impossible la vida i hagué de fer les maletes.

Interinament i esperant poder residir als EUA residí a la República Dominicana, arribant el 1942 a Nordàmerica on residí definitivament. Allà col.laborà a grans magazines com Vogue, Harpers Bazaar, Flair i en especial a The New Yorker on va batre el rècord de 50 anys de col.laboracions continuades. Durant la 2ª Guerra Mundial va servir a l’armada nord-americana amb la graduació de tinent. Els seus peculiars dibuixos s’han recollit en nombroses antologies com All in Line.

De l’article que he citat del pintor Tharrats en trec el següent fragment: “Los dibujos de Steinberg no necesitan, generalmente, ninguna leyenda explicativa como no necesitan palabras los films de Charlot. Todos sus elementos tienen vida propia; obeliscos, palmeras, estaciones de ferrocarril, aviones, autobuses, góndolas, estatuas ecuestres,
desfiles, han sido cuidados con la misma solicitud, percibidos con la misma agudeza que estos deliciosos personajillos que los animan, hombres que duermen la siesta en las ramas de los árboles, damas encopetadas que desmayan su voluminoso y encorsetado cuerpo y las enormes plumas de sus sombreros muy 1900, en los brazos de sus elegantes galanes; pájaros alocados, perros husmeantes y caballos hinchados como globos. (…)”

L’EXPOSICIÓ

A l’exposició de la galeria A/34 no hi trobareu gaire humor gràfic, però si dibuixos i obra original: litografies, i també collages, així com fotografies, algunes de Doisneau, sense oblidar originalitats com les màscares i dos dibuixos de l’artista brodats sobre tela per la seva mare. Algunes d’aquestes obres estan a la venda i els preus son diversos encara que la galeria no ha facilitat el detall.

En un dels aparadors a l’entrada de la galeria trobem 28 portades del prestigiòs The New Yorker pertanyents als anys 60-70, on el dibuixant desenvolupà tot el seu món de petits personatges de fines línies, d’una serietat irònica, figuretes serioses abans d’esclafir de riure de les paradoxes i ridiculeses de tots nosaltres els humans.

Una de les obres, que aquí reproduïm, és la titulada “The Mormon Travel” (1966) on apareixen fileres d’indis emplomallats a cavall. A “Mens sana” (1951) l’autor ens dibuixa un temple clàssic, un guerrer, un home amb una fulla de parra, que coexisteixen amb un guerrer a cavall i una esfinge, en aquestes curioses barreges de temes dispars. Diverses vegades apareixen els coneguts personatges de Millet, els pagesos de l’Angelus a “Angelus at Louse Point” o la litografia “Millet” de 1970.

A “Domestic Animals” (1983) utilitza les humorístiques barreges antropomorfes i zoomorfes: la dona-ocell en un balancí, i dos homes-gat que s’ho miren impassiblement. A “La lectrice” (1968) dibuixà una dona llegint i una dona-ocell. I a “Main Street” (1953) retrata una gran urbs, Nova York, amb cotxes i una gentada a les voreres.

Tot un mostrari de l’obra d’Steinberg que Tharrats descrigué referint-se a ell i als altres humoristes italians com els creadors de la poesia abstracta de la caricatura. Una bona definició sense cap dubte. Existeix una fundació dedicada a Saul Steinberg i la seva obra, podeu consultar la seva web:
www.saulsteinbergfoundation.org

NOTA
( 1 ) Joan Josep Tharrats. “Poetas de la caricatura. Saul Steinberg”
“Revista” núm. 42, Barcelona, 29 gener-4 feb. 1953.
Anònim. “Miscelanea veraniega. El arte abstracto ya tiene su novela”
“Revista” núm. 276, 27 jul.-2 agost 1957.

Dois mil e douzia

2011-12-30T18:38:00.000+01:00

SarkoSol

2011-12-30T17:29:00.001+01:00

Donem la nota

2011-12-30T15:02:00.000+01:00

El Web Negre us mana que tingueu un Bon Any!
per JIGG

El Web Negre, ple de bones intencions i un optimisme inconscient digne de millor causa, us vol desitjar un bon any 2012 curull de felicitat, salut, amor i diners... però li costa, cregueu que li costa, perquè és que ho veu negre, de veritat. Sort que sempre us quedarà l'humor i la sàtira i la nostra companyia.

El 2011 s’ha acabat, per si no estàveu al cas. I comença el 2012, trànsit d’un any a l’altre que sembla una cosa natural i de sentit comú si les coses naturals no fossin tan artificials entre nosaltres i el sentit comú no hagués desaparegut de la majoria dels àmbits terrenals. Sempre ens quedarà l’irracional, el paranormal i la metempsicosis, els polítics, els estafadors, els vidents i les mèdiums.
Els últims dies de l’any ens han omplert de joia i alegria: ha cagat el tió i no ens han nomenat ministres, la qual cosa, veient el llistat de mascles i femelles que han estat cridats al càrrec, ens omple de satisfacció, perquè nosaltres amb segons qui no anem ni a la cantonada, i és evident que amb aquesta trepa no anirem enlloc. I per si ens voleu tenir més enveja, us direm que a nosaltres tampoc ens han rebaixat ni el sou ni les pagues, perquè no en tenim.
En un món de mones, s’ha mort la mona Chita que, ves per on, encara era viva. Tot i que ja no la recordàvem, l’enyorarem sempre com a l’únic personatge amb sentit comú d’aquelles pel·lícules.
També l’ha palmat l’Urdangarin: d’entrada deixarà de ser duc de Palma i passarà a la categoria d’ imputat, que és una nova tendència de les corts, i aviat a la de divorciat amb dret a visitar la mainada els cap de setmana que no hagi d’esquiar.
Però ara no cal que us fem un resum de l’any perquè en teniu un de boníssim a l’excel·lent especial de caganers que ha tret aquesta setmana la revista El Triangle i que hem fet la gent de El Web Negre amb molts cagarros, cagallons, caguetes, cagabandúrries cagaelàstics i cagacalces. Una cosa bona de la que podeu gaudir a la vida, us la perdreu?

Feliç any

2011-12-30T08:47:00.001+01:00

Els sous del Rei

2011-12-30T08:46:00.001+01:00

Paga extra

2011-12-30T08:45:00.000+01:00

Carta als reis

2011-12-30T08:43:00.000+01:00

Fem Memòria

2011-12-29T08:50:00.005+01:00

Records de la "meva" Filmoteca
per Jordi Artigas

Quan escric aquest text, Barcelona està òrfena de les sessions de la Filmoteca de Catalunya. Com deureu saber la sala de projeccions instal.lada a l’antic cinema Aquitània de l’Avinguda de Sarrià ha tancat en espera de que les noves instal.lacions de la Filmoteca al barri del Raval funcionin previsiblement durant el mes de gener de 2012.

En el darrer programa (núm. 45) del 21 novembre ja s'en acomiadava: “Adéu Aquitània, benvingut Raval!”, i a més del text de l’actual director, Esteve Riambau, es reproduïen breus fragments de comiat i de records de diversos realitzadors, crítics i historiadors, jo també vull aportar els meus records, però, a les pàgines d’EL WEB NEGRE.

DE l'ABC A L'AQUITÀNIA

Al no haver tingut un lloc estable els locals de la Filmoteca han tingut una llarga peregrinació des dels anys ’60 del segle passat fins ara. La delegació a Barcelona de la llavors anomenada Filmoteca Nacional de España, va iniciar les seves projeccions al cinema ABC del carrer Balmes prop de Plaça Molina on romangué entre 1963 i 1967. Entre 1972 i 1979 s’establí en un local pertanyent a un col.legi religiós al carrer Mercaders tocant al mercat de Santa Caterina. Després, la Filmoteca anà a parar als locals de l’antic Cinema Padró del carrer de la Cera al Raval.

Ja com a Filmoteca de Catalunya, trespassats els afers cinematogràfics a la Generalitat, anà de lloguer a un local que era sala d’actes d’un col.legi de monges a la Travessera de Gràcia on s’establí entre desembre de 1981 al novembre de 1991.

La darrera “estació” fou la del Cinema Aquitània de l’Avinguda de Sarrià, una sala que havia estat d’”art i assaig” on ha estat entre novembre de 1991 fins aquest novembre de 2011. Ara, els filmotequers, esperem poder assistir ja a la seva inauguració en dues sales del nou edifici de la Plaça que porta el nom del sindicalista “el noi del sucre”) o sigui de Salvador Seguí, s/n, en el proper mes de gener, si no hi ha cap més canvi d’última hora.

UNA SESSIÓ “MOGUDETA”

És difícil comprendre el per què la memòria guarda fets o anècdotes i n’oblida d’altres, jo no tinc records o anècdotes de totes les sales on ha estat la “meva” Filmo, malgrat que he estat a totes. Aquests es refereixen especialment a la sala del carrer de Mercaders i a la de Travessera de Gràcia.

La sala de Mercaders era més aviat de dimensions íntimes, vull dir no excessivament gran, com si que ho eren les de Travessera i Aquitània, comptava a més amb una petita llibreria que portava en Joaquim Igual, que explicava a vegades el seu treball en pel.lícules dels anys ’30 i ’40, algú se’n va cuidar de recollir els seus records?.

Aquells anys de la sala de Mercaders entre la fi del franquisme i la transició coincidiren al final dels meus estudis de cinema amb una “febrada” cinèfila notable que necessitava almenys una o dues dosis setmanals de vitamines cinematogràfiques. Descobrir John Ford, Pasolini, McLaren, Bergman, Trnka, Buñuel, Truffaut…, fou tota una experiència emocionant.

D’aquesta època recordo dues sessions “memorables”, la primera la tinc datada perquè encara conservo el programa de la “Filmoteca Nacional” a Barcelona, fou el divendres 24 gener 1975 i es tractava d’un cicle de pel.lícules d’animació experimentals, en concret d’animació pintada sobre el cel.luloide. A la sessió de les 8’30 del vespre passaren una selecció de curts de l’escocès-canadenc Norman McLaren. I a les 10’30 de la nit es programà un curt i un llarg d’aquesta tècnica: “Homenaje a Tarzán” (1971) de Rafael Ruiz Balerdi, i “…ere, erera baleibu icik subua aruaren…” (1968-1970) del pintor basc José Antonio Sistiaga. A més estava anunciat que la sessió seria presentada o hi hauria col.loqui amb el seu autor present a la sala.

S’ha d’explicar que aquest llarg, pintat sobre el cel.luloide és no figuratiu o sigui “abstracte”, en blanc i negre i sense so. Sigui com sigui passats uns minuts de la sorpresa inicial, una part del públic comença a bramar (com els ases), cridar, xiular i en definitiva…emprenyar fins que el film acabà enmig d’una gran bronca i escàndol, no cal dir que el pobre Sistiaga va fer “mutis pel foro”. Evidentment el públic d’aquella nit no va estar a l’altura de les circumstàncies…

En aquell moment tenia previst saludar-lo, però vistes les circumstàncies ho vaig deixar per a més endavant. Passats uns anys vaig tenir l’ocasió de coneixer a en Sistiaga i de xerrar tranquilament amb ell, tenint el plaer d’haver-li programat alguna de les seves pel.lícules, recordo en especial les d’una mostra de quan vaig treballar al Centre de Joves de la Fundació La Caixa. Els fotogrames que veieu aquí reproduits corresponen a una altra pel.lícula seva : “Impresiones en la alta atmósfera”.

LENI…O LA NIT DELS PARAIGÜES LLARGS

La segona anècdota es produí també a Mercaders, era una nit, no sé l’any, i assistia a un cicle dedicat a la directora cinematogràfica alemanya Leni Riefenstahl, la cineasta del règim nazi. La sala estava plena d’un públic que mai havia vist a la Filmo, no els interessava el cinema sinó tant sols l’exaltació política i a cada moment aplaudien les escenes culminats…

Possiblement es tractava del film “Triumph des Willens” (El triomf de la voluntat) de 1934, una pel.lícula documental propagandística, que és una gran obra cinematogràfica, connotacions ideològiques a part. L’ambient es va anar escalfant i jo emprenyat em vaig alçar de la butaca i m’en vaig anar, a l’aixecar-me em va caure el paraigües, aquella nit plovia, i un dels partidaris de la “raça pura” que em rodejaven , va exclamar “la bomba!”.

LA TRAVESSERA

Els records del local de la Travessera de Gràcia núm. 63 son diferents i estan vinculats a la “Mostra de Cinema d’Animació” que vaig dirigir durant quatre edicions entre 1986 i 1989 (va sobreviure un any el 1990 i fou la darrera), en col.laboració amb l’ASIFA-Catalunya (vegeu articles EWN: núm. 58, 7 gener 2011 i núm. 59, 14 gener 2011).
On recordo la meva col.laboració amb en Ramon Font i en Roc Villas, directius de la Filmoteca, per les múltiples gestions i complicacions que porta la programació de pel.lícules alhora que també satisfaccions morals ja que no econòmiques.

Aquests han estat els meus records de la Filmoteca.
Consulteu les novetats i l’anunci del dia de la inauguració a la web:
www.gencat.cat/cultura/icic/filmoteca

Més augments!

2011-12-27T13:47:00.000+01:00

El 25 de desembre...

2011-12-27T10:34:00.001+01:00

Bon? Nadal

2011-12-27T10:32:00.001+01:00

Perduts

2011-12-27T10:30:00.002+01:00

Els nous, vells

2011-12-27T10:29:00.000+01:00

Casa reial

2011-12-23T13:45:00.000+01:00